Rèquiem de Giuseppe Verdi (1813-1901)

Es tracta d’una peça de gran bellesa i d’una difícil i exigent execució. La història d’aquest Rèquiem comença l’any 1873, quan Verdi va tenir coneixement del traspàs de l’escriptor italià Alessandro Manzoni, un dels principals referents del Romanticisme italià, a qui Verdi admirava. Profundament commogut per la pèrdua de l’amic, va resoldre crear una Missa de rèquiem en sufragi de la seva ànima. El Rèquiem fou estrenat el mes de maig de l’any 1874, a l’església de San Marco de Milán, sota la direcció del propi autor, tot just quan es celebrava l’any de la mort del novelista italià.

El Rèquiem és l’obra d’un home més bé agnòstic, però, a la vegada, molt respectuós amb la fe manifestada per Manzoni. Al Rèquiem que tindrem l’oportunitat d’escoltar, el dolor íntim es transforma en un cant formós en el que el llenguatge supera els límits de la litúrgia. Per expressar la profunda emotivitat del text, l’obra alterna ritmes vigorosos, melodies sublims i moments intensament dramàtics. La seva és una música penetrant, visionària, amarada d’un sentiment tràgic que excedeix tota mesura, amb tonalitats contrastades que van de la desolació del Rèquiem i Kyrie inicial a les ardoroses efervescències del Dies irae, imponent, brillant i espectacular, passant per la serenor que acompanya l’Ofertori i la pregària de l’Agnus Dei i Lux eterna, que esdevé una llum vibrant i poderosa en el Sanctus, que precedeix al Libera me, la seqüència final on la por lluita amb l’esperança. Agitada, tempestuosa, pero impregnada d’un lirisme que commou, la visió del Judici final és profundament humana. Dolor i confiança, temor i assossec ens condueixen a les darreres paraules que es van esvaint, en travessar les portes de l’eternitat, fins arribar a un silenci final dolç i molt impressionant.

L’obra mostra una dascinant construcción orquestral i coral en la que, entre melodies inspiradíssimes i captivadores, s’expressen alhora la inquietud i la serenor davant el dolor, el misteri i els dubtes juntament amb la contemplació, la meditació i el recolliment.

Amb aquesta creació semblava que Verdi donava per acabada la seva carrera artística, però,per sort, no va ser finalment així. Encara havia d’assolir èxits tan clamorosos com Otello i Falstaff, obres amb les que va completar la seva immensa producció operística.

Amb Otello va tancar un llarg parèntesi en la seva trajectòria. Des de l’estrena d’Aida l’any 1871, Verdi semblava que volia allunyar-se de l’escena. Però, tot i així, no van ésser anys d’inactivitat per al sempre inquiet i actiu autor. Entre les estrenes d’Aida i d’Otello va crear, entre d’altres, la Missa de Rèquiem i va revisar les òperes Simon Bocanegra i Don Carlo.